header

El blog de la Institució

Dimecres, 31 maig 2017 12:14

Desorientat, però molt feliç. Lluís Llort

Aquest curs (2017), la Institució de les Lletres Catalanes m’ha ofert tres visites, tres xerrades a través del programa Lletres a les Aules, dirigides a tres franges d’edat diferents. La primera va ser el 20 de febrer a l’Escola Mossèn Josep Arqués de Cervera. Em va rebre una boira no gaire densa (i que no els hi prenguin als cerverins, pel que m’han dit!), un fred moderat i una pluja sobtada just quan vaig arribar a l’Escola. Després, qui em va rebre amb una simpatia desimbolta, va ser la Maria Jesús Sáez (a més d’altres membres del professorat) i em va conduir fins a una classe amb uns 25 nens i nenes d’uns 10 anys. Feia temps que no estava davant una audiència d’aquella edat i els vaig trobar primeeets, tot eren cametes amb genolls rodons, cares somrients i bufones, personetes a mig fer, encantadores. S’ho havien passat bé llegint Un viatge inesperat” (de la col·lecció Sóc un animal (Barcanova) escrita a mitges amb el Salvador Macip i il·lustrada pel Sergi Càmara) i m’ho van demostrar amb moltes preguntes i una cua amb tots els alumnes demanant una dedicatòria. Com que tinc el vici de fer-les llargues i mirar de no repetir (si més no l’orientació del paper), els vaig oferir que anessin al pati i jo em quedaria escrivint.

No puc dir que va ploure molt fins a la següent visita, perquè ha estat una primavera secota, si més no a Barcelona. El cas és que el matí del 23 de maig estava dins del cotxe disposat a anar fins a l’Institut Ramon Berenguer de Cambrils, amb el temps just. Quan vaig entrar al GPS “carrer Bertran de Cambrils” i no m’ho va localitzar de cap de les maneres, una suor desagradable em va començar a humitejar la pell. No tenia temps de pujar a casa i buscar un carrer proper al Berenguer... Doncs res, rumb a Cambrils a tota castanya per mirar de guanyar un temps que hauria de dedicar a la recerca del centre preguntant als vilatans. Jugant-me tots els punts del carnet (el meu, el de la meva dona i el del meu fill) vaig aconseguir uns 15 minuts extres. I vaig descobrir que el problema no era exclusiu del meu GPS: cinc de les sis persones a les quals vaig demanar pel carrer van reaccionar igual: “Bertran de Cambrils? Ni idea”. Per sort, quan afegia “i l’Institut Ramon Berenguer?” tots afegien “ah, sí, cap amunt”, o el que correspongués.

Al final només vaig arribar cinc minuts tard i m’esperava Cristina Ardévol (amb un tracte ple de detalls amables que li vull agrair públicament) i una setantena llarga d’alumnes adolescents de tres cursos (si ho vaig entendre bé), perquè alguns venien voluntaris.


Cambrils 2Havien llegit Número 5. El submarí perdut (Barcanova, il·lustrat per Oriol Malet). Amb edats de 14 o 15 anys estic més acostumat a una recepció displicent, a què hagis de jugar cartes de seducció, amb bromes i un to animat, per guanyar la seva atenció. Aquesta colla, però, m’ho va posar fàcil de bon començament, van estar atents, van preguntar (als adolescents els costa molt més que als nens), van riure (tinc tres o quatre bromes que em serveixen per mesurar el grau d’atenció o d’implicació), va ser una xerrada més llarga del previst i, al final, la majoria va voler una dedicatòria. Ens altres centres, amb la mateixa novel·la (que ningú porta a la xerrada), quan sona el timbre fugen sense dir ni adéu (ep, i ho entenc; “lectura + obligatòria = tedi” i no tots els docents i, encara menys els pares, ajuden a generar passió per la lectura).

Us he dit que les dedicatòries miro que siguin diferents, oi? Però jo no tenia pressa i feia estona que estava tan còmode que l’acceleració amb què vaig entrar a la classe estava desactivada. Vaig sortir al sol del migdia amb un somriure de satisfacció que es va sumar al de la visita a Cervera.

Dos dies després, el 25 de maig, era el torn del Centre de Normalització Lingüística de Sant Boi. En principi havia de xerrar una estona de la novel·la Herències col·laterals (La Magrana) i del fet d’escriure, o això pensava jo, davant d’uns 50 alumnes adults que, segons les paraules de la Rosa M. Picó (professora i interlocutora amb mi), “sovint els costa llegir i encara més en català”.

Volia no patir com a Cambrils i a Sant Boi vaig decidir anar amb moto per evitar cues a les Rondes. Vaig buscar al Google on era i vaig anotar per on arribar, a més de donar cops d’ull virtuals (va bé per identificar edificis i rotondes... com veureu). Anava amb temps de sobres fins que... en algun punt, em vaig despistar. Tot eren naus industrials o poc hi falta. Preguntava (en moto és molt més pràctic que en cotxe) i la resposta era “no sóc d’aquí”... Qui viu a Sant Boi?, que aixequi la mà, sisplau! Al final, en una zona més urbana, a un noi que li vaig recitar els quatre o cinc carrers pròxims al CNL, va saber dir-me quines giragonses havia de fer per arribar al carrer Machado i allà ja tornaria a preguntar. Em va indicar bé i quan ja estava a Machado vaig identificar l’edifici que havia vist pel matí al Google. Era l’hora en punt! Ufff!

Al carrer m’esperava la Rosa Maria i de seguida vam entrar a un auditori ple en un 80% o més, amb unes 70 persones (segons em van dir). Vam seure en una taula solemne, entre velluts granats, amb un micròfon. Ella em va presentar una mica i em va deixar allà... Vaig imaginar-me vist des del públic: una mena de titella, un bust, darrera una taula, xerrant, avorrint... No, així no. Tot i que de vegades em poso nerviós parlant en públic, i aquella era una bona Sant Boi 2ocasió, suposo que l’adrenalina (per segon cop en una setmana) d’anar a tota pastilla per arribar a l’hora no em deixava espai a la por escènica i em vaig aixecar, vaig preguntar si se’m sentia sense micròfon, i vaig improvisar una xerrada amb molta participació dels alumnes. Alguns havien llegit Herències col·laterals, altres No n’estiguis tan segur (Alrevés), però la sorpresa va ser que alguns aquestes dues i, també, Sota l’asfalt (La Magrana), algú alguna de juvenil... fins que a primera fila es va destapar un lector que les havia llegit totes! Les nou novel·les d’adults que he publicat. El meu heroi! I això només era l’inici del bany d’ego que em van oferir: els comentaris eren elogiosos i quan posaven alguna pega era del tot assumible i educada; preguntes interessants; mirades atentes mentre jo els parlava de la manera més sincera i espontània que sé, intentant desmitificar determinats tòpics i contagiar determinats entusiasmes... Vam estar conversant una hora i mitja i també es va repetir la cua per a les dedicatòries. Els nens de 10 anyets són innocents i un escriptor que els visita per a ells és UN ESCRIPTOR!, amb una aura especial... Pobrets, si sabessin la veritat! La majoria d’adults funcionen amb altres paràmetres. N’hi ha de fetitxistes, d’acord, només cal mirar les parades de Sant Jordi, davant de qui es fan les cues massives, però, en general, passar-ho bé llegint una novel·la no implica que l’autor t’hagi de caure bé. Jo no sé si els vaig caure bé, però aquelles felicitacions em van fer levitar, i de part d’alumnes com ara un noi argentí que només fa cinc mesos que és a Catalunya, o d’una noia de Madrid i una altra de Salamanca, que en només un any parlen català i el llegeixen, i tants altres exemples d’orígens diversos que em fan aplaudir la feina del CNL i del seu professorat. Ah, i encara faltaven perles com dues noies que es van voler fer una foto amb mi “per fardar amb els amics”! Em vaig sentir durant uns instants una estrella del rock.

Després d’aquest llarg informe ple d’emocions particulars, només em queda agrair la gestió de la ILC (amb la feina impecable de la Noemí Martínez) i dels tres centres on he anat, especialment a les persones que m’han rebut i, encara amb més energia, agrair les mirades, somriures, lloances i escalf que em van dedicar tots aquests lectors. Per als autors minoritaris com jo, aquestes dosis de carinyo anònim i sincer, són benzina per continuar embrutant papers.  

Lluís Llort

 

Llegit 161 vegades Darrera modificació el Divendres, 16 juny 2017 09:16

Escriure un comentari


Codi de seguretat
Actualitzar