header

Qui és qui. Índex d'autors

gerard_verges

Vergés i Príncep, Gerard

  • Tortosa, Baix Ebre 07-03-1931
  • Tortosa, Baix Ebre 23-04-2014
  • Nom/s de ploma: Gerard Vergés
  • Professió: Doctor en farmàcia

Altres dades biogràfiques

ESTUDIS: Farmàcia
ALTRES ACTIVITATS PROFESSIONALS: Indústria farmacèutica i professor universitari

Col·laboracions habituals en mitjans de comunicació, i en revistes científiques i culturals

Avui

Honors

• Creu de Sant Jordi, 1997
• Medalla d'Or de Tortosa, 2009

Llengües de les quals ha traduït al català

anglès

Altres dades literàries

Ha estat Escriptor del Mes de la ILC- març 1997.

'De cop comprenc que l'home és la memòria. La poesia de Gerard Vergés' (2009) recull les ponències de les jornades dedicades al poeta organitzades per la Universitat Rovira i Virgili l'any 2008.

Emigdi Subirats ha publicat l'estudi "Gerard Vergés i Príncep", 2012.

Llibres publicats


qui_soc

  • Primera pregunta: qui sóc jo realment? I qui aparento ser? I què pensen de mi els altres? Noscete ipsum –coneix-te– aconsellaven els clàssics. Aventura terrible, aquesta de mirar-se al fons de l’espill. Perquè, havent-ho  fet, ¿qui serà tan insensat de veure’s bell com l’arcàngel Gabriel i lliures de plom les ales? No ens enganyem. Les biografies –i no diguem les autobiografies– sempre solen ser apologètiques, però fal·laces. Escrivia Stefan Zweig que dels set vels que cobreixen la personalitat de cada home, el setè ni un mateix gosa desvelar-ho. Això no obstant, hi ha personatges –Amiel, per exemple– que ho han intentat. Enri-Frederic Amiel (1812-1881), professor d’estètica i de filosofia a la Universitat de Ginebra, va escriure durant trenta anys 17.000 planes d’un diari íntim. Inútil intent, pur masoquisme, estèril fugida de la realitat. Pascal era hostil al jo.

    Qui sóc? Què vol dir Gerard Vergés? He sentit a dir que en alemany Gerard significa home bo i virtuós. I Vergés? Evidentment Vergés no prové de vergers, de jardins, sinó també del germànic Berg, muntanya. (No he consultat, us sóc sincer, Joan Coromines). Sóc, per tal de resumir, un home de la Catalunya més meridional, que viu feliçment al camp entre tarongers i pins i oliveres. Virgili, aquell delicat poeta de les Bucòliques, no em fa cap enveja. En tot cas, recordo, entre les ruïnes de Pompeia, aquell hortet tancat on l’amo conreava pruneres i presseguers i solcs de faves i de pèsols i vi per a casa. El meu paisatge és un riu fèrtil –l’Ebre– i, al fons, un teló de muntanyes esfumades i blaves –el Mont Caro– com una postal plàcida.

    He tingut set fills, col·lecciono denaris romans (no diré el nombre) i acumulo llibres (aquests innombrables, però no tant com voldria). Estimo molt la vida i estimo molt la meva llengua. Precisaré sobre aquest tema que no sóc filòleg ni gramàtic i que em sento incapaç de distingir entre metàfora, metonímia i sinècdoque, entre acusatiu i ablatiu, entre pronoms forts i febles. Però els mots em fascinen i penso que la poesia és la plenitud de la paraula «Les paraules per a mi –escrivia el portuguès Fernando Pessoa– són cossos tocables, sirenes visibles, sensualitats corpòries».

    Ni massa bons ni massa dolents, he escrit alguns llibres. De la gent de ploma em plauen i em conforten, sobre tots, Shakespeare, Ovidi i Ausiàs Marc. Dels moderns, l’Estellés i Elio i Kavafis. Personalment, em costa escriure i peco de perfeccionista (la qual cosa no significa ineludiblement arribar a la perfecció). Tot i així, desconfio d’aquells que en un tres i no res confegeixen un recull de poemes o un llibret de contes. I no diguem una novel·la. Sóc de l’opinió, com asseverava Flaubert, que «els llibres no es fan com les criatures, sinó com les piràmides, com un projecte determinat i apilant blocs de pedra, els uns sobre els altres, a força de ronyons, de temps i de suor».

(Prem la imatge per desplegar la informació.)

Actualitzat per última vegada:

Dilluns, 23 febrer 2015