header

Divendres, 23 octubre 2015 14:55

Romera: “Garriga no només va tenir una obra poètica monumental, sinó que ho va donar tot pels altres”. Festival nacional de poesia

Escrit per 

El Festival nacional de poesia també hem volgut retre homenatge a Francesc Garriga. Un homenatge, festiu i a la nit, ben tard, com a ell li agradava. La garrigada reunirà poetes com Ester Andorrà, Xavier Bosch, Carles Hac Mor, Pau Vadell, Mireia Vidal-Conte, Joan Vigó, Ester Xargay, o els artistes Francana i Toni Moreno, entre d'altres. Un acte conduït per Marc Romera i amb l’acompanyament al piano de Rafa Roca. Durant l’acte també es farà la presentació de l’entrevista a Garriga encarregada des de la Institució de les Lletres Catalanes a Ester Xargay, Carles Hac Mor i Jordi Marrugat. Serà avui divendres a partir de les onze de la nit al Cafè Auditori de Sant Cugat. Però això no és tot. Demà, dia 24 d'octubre, es farà l’acte Tornar és lluny. En el marc de l’exposició de fotografia Toni Moreno inspirada en Garriga (llegiu l'entrevista), tindrem una lectura de la poesia del poeta a càrrec d’Ester Andorrà, Marc Romera, Pau Vadell i Ester Xargay. Serà a la una del migdia a la Biblioteca de Volpelleres Miquel Batllori. Parlem amb Marc Romera sobre Francesc Garriga.

"Francesc Garriga és un dels poetes catalans de principi del segle xxi més importants", has reiterat. Explica'ns per què.

Entre altres coses perquè no se’l reconeix ni se li fa justícia fins que la seva obra no arriba a una etapa final en què els seus temes recurrents s’impregnen d’una mala llet que fa créixer els seus poemes. Llibre a llibre la seva poètica creix i es converteix en una de les veus més potents que clamen contra i sobre una mena de coses que li fan mantenir un diàleg (de sords) amb una incerta dimensió divina que, al costat d’un llenguatge que és del tot singular, irrepetible, a voltes desconcertant, depurat i bastit sobre un lèxic molt personal i mínim, el converteixen en un poeta dels que aporta, dels que renova, dels que tenen una veu, i una llum, que es destaca gegantinament de la mitjania.

És realment l'obra de Garriga un únic poema?

Aquesta és una proposta de lectura que es pot fer. Cada poema de Garriga és un món, però és un món que configura un univers molt concret, molt unitari i tots ens parlen des d’una mateixa veu, i això dóna aquesta idea de poema que creix, que continua. Els seus temes són pràcticament sempre els mateixos i va buscant noves maneres de referir-s’hi, de tractar-los, de presentar-los als ulls del lector. Però això, a més, ho fa des d’una aposta de llenguatge que és pràcticament la mateixa des del primer llibre fins al darrer poema. Hi ha una evolució. Un viatge cap a la depuració i cap a la precisió que avança de la mà d’allò que ens està explicant. En aquest sentit, forma i contingut van de la mà, no perquè ell els faci coincidir en aquesta evolució sinó perquè formen part del mateix impuls creatiu, són una sola cosa.

"Garriga és dels pocs poetes contemporanis que ha estat capaç de trobar, de crear, un llenguatge propi que l’identifiqui", has afirmat. Explica'ns com és aquest llenguatge.

És un llenguatge que lluita per no ser esclau de la sintaxi, de les normes, i que fuig de tota floritura o lèxic que no sigui el que ell podia utilitzar habitualment per relacionar-se amb la família, els amics o el cambrer. És un llenguatge que durant el procés de creació lluita contra si mateix per depurar-se, per eliminar tot allò que no li sigui imprescindible, tot allò que pugui fer olor de retòrica. De vegades, fins i tot, s’aproxima al codi del telegrama.

Així doncs, de què parla la poesia de Garriga?

Parla de la mentida a què ha estat sotmès (ell i la seva generació però també, per extensió i en dimensions diferents, la resta de mortals) i per culpa de la qual tantíssimes coses se li han escapat i no ha estat a temps de viure-les perquè quan s’ha adonat que tot era mentida ja era massa tard. Parla, sobretot, d’aquest massa tard amb què arriba a les coses, del pas del temps, de la mort, cada cop amb més intensitat. Però també parla de l’amor. Hi ha llibres com Els colors de la nit o Setembre on l’amor és molt important. Garriga va ser una persona que va estimar molt, que va donar tot el que podia donar malgrat fer una aposta vital molt rígida per la solitud, que és un dels seus altres temes essencials.

Swing, el seu tretzè poemari, un llibre pòstum que heu publicat a LaBreu. Com és Swing?

Swing és un adéu. Segurament n’hauria vingut un altre si la neu no se l’hagués endut. Però els seus darrers llibres ja eren com els darrers poemes dels seus llibres anteriors, on tenia el costum de posar-hi un últim poema titulat «adéu». A Swing ja li veu les orelles al llop i és capaç de mirar enrere i rebaixar una mica l’acidesa que havia esclatat plenament en llibres com Temps en blanc, Llimones o Camins de serp. Hi ha una reflexió no sobre la mort (entesa com allò que hi ha després de la vida) sinó sobre l’arribar-hi, l’acabar-se. En aquest sentit és un monument i una lliçó sobre la condició humana.

L'obra de Garriga va ser llargament ignorada... Quins creus que van ser els motius?

És un món petit, el nostre. El Francesc va estar sempre al marge de capelletes, es va dedicar amb cos i ànima a l’ensenyament i això el va mantenir sempre allunyat dels àmbits literaris, tot i que hi tenia contactes. Va ser, a més, una persona molesta, que deia sempre el que pensava i era molt crític, no acceptava la celebració de la mediocritat, que és un dels mals endèmics del nostre país. A més, ell sempre preferia estar envoltat de gent jove i es relacionava molt tangencialment amb la gent de la seva generació i els més grans. Ho tenien molt fàcil per deixar-lo de costat, però, a més, en un món acostumat a posar etiquetes, una poesia com la del Francesc no sabien on encabir-la; era, la seva, una veu tan diferent de tot el que es feia, tan fora de corrents i de semblances, que el més fàcil era deixar-la de costat. Quan no entens una cosa, la ignores. La seva poesia no era massa clàssica però tampoc semblava gens moderna, no hi havia cap calaix previst per arxivar-la. Per això han hagut de ser les noves generacions, conscients de la importància i grandesa d’aquesta singularitat, els qui li han donat el reconeixement que mereixia.

Premi Carles Riba el 2012 i Poeta d'Honor del Festival de poesia de Sant Cugat aquell mateix any. Creus que, finalment, ha estat suficientment reconegut?

Jo diria que no. Aquests reconeixements han estat importants. A ell el van agafar gran i descregut de tot, malgrat la il·lusió que li haguessin pogut donar. A part que Francesc Garriga era un personatge mereixedor d’uns quants reconeixements institucionals més importants (creus de sant jordis, medalles d’or d’aquí o d’allà, premis nacionals, etc.) que mai no se li van donar; perquè la seva no va ser només una obra poètica monumental, sinó que va ser algú que ho va donar tot pels altres, es va donar d’una manera que els qui no el coneixen no poden ni imaginar. Quan diu en un poema «només és teu el que has donat», no ho diu gratuïtament. La seva tasca de mestratge, de mentor, de motivador, etc., va ser ingent. Però el veritable reconeixement l’han de donar els lectors i el pas del temps. I ell, això, ho sabia. I sabia que això no ens és permès veure-ho.

Més informació del Festival nacional de poesiaaquí.

Llegit 1162 vegades Darrera modificació el Divendres, 30 octubre 2015 09:38

Escriure un comentari


Codi de seguretat
Actualitzar