header

Dilluns, 12 octubre 2015 23:49

J.M. Jaumà: "Els sonets de Shakespeare són tot el contrari de convencionals". Festival nacional de poesia

Escrit per 

Avui el grup de lectura Llegim poesia parlarà sobre les traduccions catalanes dels Sonets de William Shakespeare. Josep M. Jaumà és el conductor d'aquesta sessió que tindrà lloc a les 19.30h, a la seu d'Òmnium Sant Cugat, en els marc dels actes previs del Festival nacional de poesia

Parlem amb Jaumà sobre aquesta obra de Shakespeare.

Segons alguns crítics els 154 sonets són una de les millors obres de William Shakespeare. També diuen que només en aquest treball parla amb veu pròpia. Què en penses?

Podria ser la més personal, però tampoc no és segur. Hi ha qui els interpreta com si fossin expressió d’un (o uns) amors reals, i qui creu que són simplement una resposta a un encàrrec (cosa que segur que inicialment ho fou) i que l’únic que fa Shakespeare és ‘lluir-se’ amb el seu llenguatge i enginy extraordinaris. Tant en un cas com en l’altre són una expressió molt potent i alhora subtil de sentiments i pensaments molt aguts i exposats amb molta eficàcia. A mi, però, m’agraden força més els seus drames; on, sota l’aparença d’altres personatges jo crec que també hi ha molt de si mateix.

Explica’ns de què parlen els Sonets. Continuen sent actuals?

Els sentiments i pensaments que hi surten seran sempre actuals (esperem). Comença recomanant a un jove que es casi i tingui fills perquè la seva bellesa no mori amb ell. Aquesta part fou evidentment un encàrrec. Que els fills de la noblesa es casessin i tinguessin descendència per evitar riscos al patrimoni era una preocupació ben present.

Continuen, però, amb l’expressió d’amor del poeta mateix per aquest jove suposadament tan bell (els retrats ho desmenteixen), un amor apassionat però impossible per molts motius: el jove és un aristòcrata, el poeta, un actor pobre i ‘vell’ (de fet tenia poc més de 30 anys); més endavant el jove sedueix l’amant del poeta; o prefereix un poeta rival...

A l’última part el poeta canta a una dona ‘negra’, potser una prostituta, i mostra com ella li provoca alhora atracció sexual i rebuig, tant per la seva estranya bellesa com per l’acte sexual mateix.

En el seu moment, però els Sonets no van tenir èxit...

Els sonets circulaven en manuscrits; eren una moda cortesana. Hi ha grans elogis als de Shakespeare deu anys abans de ser publicats. Van ser publicats sense el seu consentiment? Probablement. Van ser reeditats uns anys després, i ja no ho tornen a ser fins al romanticisme. Per què? Doncs perquè les modes cortesanes del segle XVI han passat de moda; les noves classes mitjanes (i la nova aristocràcia) ja pensen i senten diferent. Shakespeare mateix és malentès, és famós però no convenç, i és reescrit quasi completament per donar gust als nous públics. Amb el romanticisme, en canvi, hi ha una revalorització de l’expressió dels ‘genis’ personals dels poetes, i hi creuen veure l’home més que no pas el dramaturg.

Noms com Gerard Vergés, Salvador Oliva, Carles Riba, Màrius Torres, Marià Manent, Joan Triadú, Marià Villangómez, Carme Montoriol, Magí Morera i Txema Martínez han traduït els Sonets de Shakespeare. Deia el mateix Salvador Oliva que "en el cas de Shakespeare, els traductors, a més a més, estem condemnats a ser traïdors per la mera raó de la diferència immensa de talent entre Shakespeare i sigui qui sigui el traductor". Ha estat així?

Ha estat una sort que tan bons poetes hagin contribuït a traduir aquests sonets al català. No ho han fet, però, fins al segle XX. I, com passa amb totes les coses, n’hi ha de més encertats i de menys. Jo no parlaria de ‘traïdors’ (un mot massa fort); cadascú ho fa el millor que pot. A mi, personalment, el qui m’agrada més, però només en traduí uns pocs, és Morera i Galícia, el primer, que també traduí tres drames, a principis del s.XX. Era molt intel·ligent i tenia molt bon sentit de la música del decasíl·lab, que és bàsicament igual en anglès que en català. (Escrivia, això sí, en un català no encara prou normatiu).

Què permet el sonet que no permetin altres formes poètiques?

Sonet ve de ‘canzonetto’, una cançoneta. Permet la concentració del tema (normalment, alguna variant de l’amor) en molt pocs -14- versos. El sonet anglès és lleugerament diferent del nostre: en lloc de 4 / 4 /3 /3 versos es construeix (des del mateix inici, a principis del s. XVI) en 4 / 4 / 4 / 2, aquests dos últims en dístic. Això vol dir que el desenvolupament del tema és més llarg, però la resolució, generalment paradoxal, és molt concentrada al final. Un final rotund, de sorpresa. És més ‘dramàtic’, cosa que a Shakespeare li anava, és clar, estupendament.  

Per què recomanaries a algú que encara no ha llegit els Sonets de Shakespeare, que ho faci?

Li recomanaria que els llegís, naturalment, però molt lentament, vers per vers, captant sobretot l’originalitat en l’expressió de les emocions. Són ben poc, o gens, convencionals. Podríem dir que són tot el contrari de convencionals, allò que un lector de poesia ‘sentimental’ no s’espera. L’argumentació sorprenent, i com aquesta reforça la intensitat de la passió, són, a parer meu, els punts forts del mestre del llenguatge i del drama que fou William Shakespeare.

 

Activitat organitzada per Òmnium Cultural.

Més informació del Festival nacional de poesia, aquí.

Llegit 874 vegades Darrera modificació el Divendres, 30 octubre 2015 10:50

Escriure un comentari


Codi de seguretat
Actualitzar