header

Dijous, 08 octubre 2015 18:36

“El centenari de David Sanahuja ha servit per recuperar la seva obra i posar-la a l’abast dels lectors”. Festival nacional de poesia

Escrit per 

L’obra completa del poeta David Sanahuja veurà aviat la llum. Gràcies a la commemoració del centenari del seu naixement, Curbet Edicions recupera l’obra d’un autor poc conegut. El Festival nacional de poesia acull la presentació de l’obra de David Sanahuja i una lectura de poemes a càrrec de la investigadora i especialista en la seva obra, Isabel Graña, i del poeta i professor de la Universitat de Barcelona, Eduard Sanahuja. Serà el dijous 15 d’octubre a les 19.30h, a l’Ateneu Santcugatenc. Parlem amb ells dos sobre l’obra de David Sanahuja.

Cent anys del naixement de David Sanahuja. Per què en sabem ben poc d’aquest poeta?

David Sanahuja no és un cas únic, són molts els autors d’aquesta època que ens resten per recuperar. És un període històric complicat, la guerra i les prohibicions per a la llengua catalana durant la postguerra juguen un paper important en això.

S’ha de tenir en compte que els estudis literaris catalans són molt recents, no tenim una tradició crítica comparable a la d’altres literatures, com l’anglesa, la francesa o la castellana, per exemple, i cal entendre que les urgències han anat per endavant. Primer calia establir un cànon i començar a caminar, ara veiem que cal revisar aquest cànon i matisar coses i anar ampliant els nostres coneixements. Falten encara molts estudis.

D’altra banda, hi ha, certament, algunes particularitats en la biografia de David Sanahuja que fan que la difusió de la seva obra no hagi estat fàcil. Tots els seus llibres es van fer en edició d’autor (un fins i tot en una preciosa edició de bibliòfil, amb il·lustracions de Ramon Rogent, Poemes de circ), una pràctica absolutament corrent entre els anys vint i els cinquanta, potser no tant cap als seixanta i setanta quan va publicar els dos darrers llibres, El carro de l’exili i La Cavalcada. David Sanahuja era un home amb un sentit molt estricte de la moral i l’ètica, incapaç de demanar per una cosa que ell podia considerar un assumpte personal seu. Pensa que ell es considerava “un poeta de diumenge a la tarda”, no va arribar a donar a la seva obra la importància que realment tenia, perquè no es va dedicar professionalment a l’escriptura, com alguns dels seus amics, ell era advocat per guanyar-se la vida.

Sanahuja va ser un poeta de la generació de la República. Com es percep aquesta etapa en els seus versos?

Bé, David Sanahuja comença a escriure molt jove, amb 15 anys, són poemes juvenils que no han transcendit, alguns publicats a L’Esquella de la Torratxa, però que formen part del seu aprenentatge. Ell publica el seu primer llibre el 1946 i escriu fins a finals dels anys 80, per tant, la seva obra s’emmarca en un període d’una cinquantena d’anys. I a més, són anys decisius per a la literatura catalana. Sanahuja va ser educat, certament, en la llibertat de l’època republicana, i com tots els poetes de la seva època té una important influència dels simbolistes francesos (Mallarmé, Baudelaire, Rimbaud) que són els poetes que més es llegien en aquells moments, quan el francès era la llengua de cultura dominant.  

Sanahuja, com tots els joves de llavors, tenien els models dels clàssics poètics catalans per exel·lència, Verdaguer, Maragall i Carner, lectures que s’intueixen en la seva obra poètica, però també d’alguns poetes més grans que ell, com Marià Manent, que és, sens dubte, un del dels que més li agrada, per la musicalitat del vers i la finesa compositiva. I no es pot descartar un dels seus mestres, Tomàs Garcés, amb el qual va començar a treballar com a passant, al seu despatx, i es van fer grans amics. De Garcés li interessava especialment el llibre Vint cançons, que encara que ara ens sembli una cosa estranya va arribar a ser un mena de betseller poètic de l’època. És un llibre amb un regust popular important, molt més elaborat del que sembla, on l’estil clàssic del vers de Garcés queda dissimulat darrere aquest caire popular, aparentment fàcil, però que no ho és gens. Això atreia especialment Sanahuja.

En canvi Foix no li interessava, és un poeta que ha llegit i amb el qual té una relació cordial, però no li interessen els seus primers llibres, perquè l’Avantguarda no és l’objectiu ni l’ideal poètic de David Sanahuja. Segurament sí que li agradaven les Onze nadales i un cap d’any, però això ja és de l’any 1960, és posterior.

Així doncs, com és la seva poesia?

Sanahuja és un partidari de la poesia pura, ell creu encara que el màxim objectiu de la poesia és cantar la bellesa del món, és encara un simbolista en molts aspectes. És un poeta clàssic, en el sentit de la construcció classicista dels versos, la seva preocupació formal l’acosta a un perfeccionisme extrem, i això és també un dels motius que va fer que no publiqués més i que fos tan estricte en qualsevol de les seves col·laboracions.

Però també és un poeta clàssic en el contingut i la motivació, ell escriu molt conscient del missatge que vol transmetre, i necessita tenir clar que té alguna cosa important a dir, altrament prefereix no escriure, era honrat fins a les darreres conseqüències.

A partir de finals dels anys 60 ell detecta que hi ha nous aires en la poesia catalana, els joves empenyen amb força i tenen una manera més lliure d’entendre la poesia, ell no comparteix els deconstructivismes ni les formes més provocatives dels setanta, i aleshores dubta una mica del que fa, però acaba reafirmant-se com a poeta perquè està segur que ho és, i que la seva proposta estètica és tan lícita com la dels altres.

Va ser company de generació de Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Joan Teixidor, Bartomeu Rosselló… Com li van influenciar aquests poetes?

Naturalment els havia llegit tots, però el que té una influència més clara en l’obra de Sanahuja és Espriu. Eren molt amics. I el sentit de la fidelitat i de l’amistat de Sanahuja és impecable. Espriu és el primer que llegeix El carro de l’exili i La Cavalcada, els llegeixen junts al despatx que tenia Espriu al Passeig de Gràcia. Els corregeixen plegats. Sanahuja s’identificava absolutament amb la poesia d’Espriu durant els anys setanta, moment en què Espriu va publicar Setmana Santa. Tenien una manera similar d’entendre el món, i per descomptat un ideal poètic compartit. Una altra cosa que compartien i que comentaven sovint, perquè els preocupava, era l’ús i el sentit de la llengua. La correcció lingüística, que sens dubte abraça les seves obres, no podia ser restrictiva ni menystenir la llengua viva del carrer i les variants dialectals.

Quan va morir va deixar un poemari sense editar, L’arc fràgil, i altres originals. Hi ha alguna intenció de recuperar-los i publicar-los? Els trobarem a la seva obra completa que està a punt de publicar-se?

Doncs sí, gràcies a l’editor Quim Curbet, de Girona, que ha fet seva la proposta per recuperar l’obra poètica de David Sanahuja, abans d’acabar l’any tindrem una edició completa de la seva obra que comprèn els quatre llibres que va publicar en vida, L’illa sense nom (1946), Poemes de circ (1948), El carro de l’exili (1969) i La cavalcada (1976), més el volum que va deixar inèdit, L’arc fràgil (1988), i alguns poemes esparsos publicats en antologies i llibres col·lectius de l’època, més els pròlegs que van fer Tomàs Garcés, Salvador Espriu i ell mateix, i un estudi introductori. L’edició sortirà a la col·lecció Vincles d’Edicions Curbet, també gràcies als ajuts a la investigació i a l’edició del Departament de Cultura, impulsats per la Institució de les Lletres Catalanes. És important que aquest centenari hagi servit per recuperar una obra que forma part del nostre patrimoni literari i posar-la a l’abast dels lectors. 

Més informació del Festival nacional de poesia, aquí.

 

Llegit 1302 vegades Darrera modificació el Divendres, 30 octubre 2015 10:56

Escriure un comentari


Codi de seguretat
Actualitzar